CSFCMMCAB. Article 04



SOBRE ELS "PALAUS DE LA MEMÒRIA" O LES CORRESPONDÈNCIES ENTRE IDEES I LLOCS

Us imagineu tenir interioritzat un esquema mental de tipus arquitectònic que, per mitjà d’associacions entre idees i llocs, ens permetés recordar-ho absolutament tot? No és així com funciona internet, en tant que xarxa neuronal de connexions?

Doncs aquest ja era el funcionament bàsic de la disciplina mnemotècnica, nascuda en la antiguitat grecollatina, i que en el nucli d’una civilització tradicional establí els gèrmens del que molts segles després serà el pensament humanista.

Abans de l’arribada de l’humanisme, el paradigma existent és el de la Tradició. Cada cultura tradicional té la seva cosmologia, sempre jeràrquica, on tots els aspectes de la vida encaixen amb estructures simbòliques d’origen diví.

Un d’aquests aspectes és l’organització de l’espai, tal i com testimonia l’arquitectura. Des d’un altar fins al pla d’una ciutat, la disposició en l’espai dels seus elements expressa “imago mundis” — imatges de la totalitat del món, segons les especificitats de cada tradició.

Aquestes disposicions delimiten camps operatoris que habiliten una visió sistèmica de la realitat, bàsica per a poder exercir accions que afectin a la mateixa a partir del re-ajustament de les peces que la conformen. En això consisteix la màgia.

A la Roma antiga, una de les cinc tècniques pertanyents a la Retòrica és la Memòria. La tècnica funciona, d’una banda, associant l’ordre dels continguts a recordar amb l’estructura de llocs ja coneguts. De l’altra, associant els propis continguts amb imatges “percutives”. Els llocs determinen l’ordre, i les imatges els continguts.

Segons explica la historiadora Frances A. Yates, “l’art de la memòria” és inicialment cultivat per manipular les imatges mentals d’un discurs (Simònides, Ciceró); després és mantingut com a part de les virtuts cardinals (Tomàs d’Aquino) i com a estructurador cosmològic (Dante, Llull); després és instrumentalitzat per a recuperar la religió màgica d’Hermes (Camillo, Bruno, Fludd); i finalment és desmistificat per donar lloc al mètode científic (Bacon, Descartes, Leibniz).

Les cosmologies de les societats tradicionals i les mnemotècnies humanistes apunten a una mateixa lògica de distribució espaial, basada en el vincle essencial entre idees i llocs. A cada compartiment li correspon una idea, expressada per signes identificatius. És la prehistòria de l’art de la classificació, que ha seguit amb l’enciclopèdia, els gabinets de curiositats, la taxonomia, els arxius, la biblioteconomia, els hashtags.

El nostre entorn està ple de llocs que semblen respondre a un ordre basat en la correspondència entre el contingut i el lloc de cada un dels seus departaments. Els podríem anomenar “llocs ordenats” — Inclourien biblioteques, cementiris, museus, presons, jardins, esglésies, zoològics, botigues, hospitals. Lògicament, les esglésies són el cas que més manté la naturalesa cosmològica.

Els llocs ordenats solen contenir varies capes de sub-llocs coexistint. Alguns són d’una naturalesa líquida, com els diversos plans de realitat humana que conviuen en la vida diaria d’una catedral: la dels fidels, la dels turistes, la dels sacerdots, la dels treballadors. Altres tenen una naturalesa molt més estàtica. Seguint amb la catedral, si observem l’arquitectura podem identificar una sèrie de plans ben delimitats com a conjunts de compartiments amb continguts concrets distribuïts al llarg dels mateixos: les tombes, les capelles, els capitells, les claus de volta, les gàrgoles, les campanes.

El pensament estructuralista ha suggerit la idea de la superposició de plans de realitat: els tres camps en la “teoria unitària” de Lefebvre, el principi de juxtaposició en la “heterotopologia” de Foucault, o l’estratificació en els “altiplans” de Deleuze i Guattari.

Les analogies entre les coses ens remeten a la idea de que tot és agrupable en grans categories que conformen realitats autònomes, que es presenten amb diferents cares segons l’àmbit on ho facin. Són les “idees” de Plató, els “concrets universals” de Hegel, els “arquetips” de Jung, les deitats de les cultures antigues. Les connexions entre les diferents cares d’un mateix arquetip són les correspondències en les que es basa el llenguatge dels símbols. Cirlot ho explica dient que “tots els fenòmens còsmics són limitats i serials, apareixen en plans particulars, on constitueixen gammes” i que hi ha “connexions entre els elements d’una i una altra gamma, fundades en nexes interns d’essència i sentit”. Els diferents plans es corresponen a partir del número d’elements de cada gamma: per exemple la gamma de 7 d’un pla coincidirà amb la gamma de 7 d’un altre pla.

A la llum d’aquestes consideracions, es va desvetllant el que sembla ser un possible sistema de visualització de dades.

S’organitza en dos dimensions: l’horitzontal i la vertical. La dimensió horitzontal són els plans, en la que els arquetips es manifesten de diferents maneres segons la pla on ho facin. La dimensió vertical són les columnes que tracen els arquetips al atravessar els plans, agrupats segons número: el de tot allò que és 4, el de tot allò que és 7, el de tot allò que és 12, etc.

Estem parlant del Pavelló Ontològic — un gran magatzem abstracte d’arquitectura mnemònica que serveix per visualitzar els engranatges de correspondències, simbòliques o no, que connecten tot allò que és.

Fins aquí, la seva forma és estàtica i atemporal. Però si l’espai és el revers del temps, les correspondències també són sincronies. En cada pla, els diferents punts o nodes per on un arquetip passa estan sincronitzats amb els nodes dels altres plans a través de les columnes, que no són altra cosa que les correspondències.

El Pavelló Ontològic és una fórmula d’anàlisi que pot aplicar-se a qualsevol estructura de relacions. Com a tal, les seves aplicacions i la quantitat de combinacions entre plans i columnes que pot contenir, són incommensurables. Per això serà d’utilitat l’existència d’un compendi que inventarii la infinitut de correspondències o sincronies possibles. Estem parlant de la Sincropedia: la base de dades que emmagatzema la informació que el Pavelló Ontològic mostra.

El que aquí ens ocupa són els possibles encaixos simbòlics entre dos plans concrets: el folklore catòlic i la música màkina. A l’anterior article ja hem assenyalat les correspondències “culturals” entre tots dos, però aquí només ens interessen aquelles que permetin connectar els símbols i la música. Si la musicologia especulativa explica que les cultures tradicionals concebien cada nota com l’expressió exacta d’una realitat arquetípica concreta, no podria existir un codi capaç de vincular els símbols del folklore catòlic amb les notes de la música màkina, habilitant així la reinterpretació d’un pla amb els elements de l’altre i viceversa? Aquest codi pot ser un diccionari “bilingüe” que permeti la traducció entre els dos llenguatges. Estem parlant del Diccionari Símbols-Música: la pedra angular que permetrà tirar endavant els experiments proposats.



Figura 1. Recreació en perspectiva d'un "Pavelló Ontològic" que mostra l'encaix entre dos plans de realitat concrets. Font: Elaboració pròpia.

Les correspondències que mostra es basen n les que analitza M. Schneider a El origen musical de los animales-símbolos en la mitología y la escultura antiguas (Siruela: Madrid, 2010). La del "conjunt de 12" és la del "zodíaco solar" de la pàgina 219, i la del "conjunt de 4" és la del "tetracordo superior indo-iranio" de la pàgina 133.



BIBLIOGRAFIA:
——Bologna, Corrado (2017) El teatro de la mente: de Giulio Camillo a Aby Warburg. Siruela: Madrid.
——Camillo, Giulio (2006) La idea del teatro. Edició de Lina Bolzoni. Siruela: Madrid.
——Cirlot, Juan Eduardo (1997) Diccionario de símbolos. Siruela: Madrid.
——Delgado, Manuel (1992) La magia: la realidad encantada. Montesinos: Barcelona.
——Didi-Huberman, Georges (2010) Atlas. ¿Cómo llevar el mundo a cuestas?, MNCARS/ZKM/SF: Madrid.
——Eliade, Mircea (1998) Lo sagrado y lo profano. Paidós: Barcelona.
——Foucault, Michel (2010) El cuerpo utópico / Las heterotopías. Nueva Visión: Buenos Aires.
——Goldwin, Joscelyn (2009) La cadena áurea de Orfeo. El resurgimiento de la música especulativa. Siruela: Madrid.
——Lefebvre, Henri (2013) La producción del espacio. Capitán Swing: Madrid.
——O'Callaghan, Marc (2018) Heterotopías y espacialización del tiempo. Espacio, archivo y simbolismo en la arquitectura, en el arte de archivo y en internet. Recuperat de: http://diposit.ub.edu/dspace/handle/2445/123610
——Vert, Lluïsa (2006) El arte de la memoria. Recuperat de: https://www.arsgravis.com/el-arte-de-la-memoria/ (Consultat el 24.06.2018)
——Yates, Frances A. (2011) El arte de la memoria. Siruela: Madrid.



© Marc O'Callaghan, 2020.





Aquest és el quart d'una sèrie d'articles que complementen el procés de la investigació #CSFCMMCAB, desenvolupada en el marc del programa #BCNproducció 2019-2020 de l'ICUB.