Tal i com testimonien el meu passaport, el meu DNI i la meva mare, O'Callaghan és el meu cognom legítim, oficial, real i legal, que he heretat per via matrilineal.

Em dedico a produïr treballs que, mitjançant correspondències simbòliques o referencials, intenten desvel·lar les connexions ocultes entre diferents realitats aparentment desvinculades. La meva vida personal és en sí mateixa el més agosarat i pretenciós d'aquests treballs.

En els darrers anys, en el context subcultural de Barcelona se m'ha conegut principalment per dos tipologies d'activitat artística.

Una han estat un tipus de dibuixos impulsius de línia senzilla als qui jo em refereixo com a "revelacions automàtiques", que he anat produïnt amb múltiples funcions. Al principi en feia un cada dia a mode de diari on canalitzar inquietuds i vivències. Poc a poc vaig anar provant altres formats com la pintura mural, els fanzines o els GIFs animats, i generant material que anava exposant en diversos espais de la ciutat així com en altres ubicacions com Mallorca o Bèlgica. En cert moment vaig començar a mercantilitzar-los per a il·lustrar productes sóta demanda: portades de discs, cartells de concerts, samarretes, bosses de roba, etiquetes de vi, catàlegs de publicitat, o videoprojeccions per a sessions de DJs. Actualment, cada vegada que a la meva novia li vé la regla fem un d'aquests dibuixos amb la seva sang menstrual.

L'altra ha estat en l'àmbit de la música, tocant en diversos grups com Crani Sèptic, Herpes, +++, Pedraforca, o COÀGUL. De tots ells, aquest últim és el que per mi té més rellevància, tant pel ressò mediàtic que ha arribat a tenir com per la utilitat que li atorgo en relació a la meva recerca general. COÀGUL és un projecte en solitari en el que em serveixo d'un sintetitzador, de la meva veu i d'una campana per a produïr un tipus de música que és sorollosa i lírica al mateix temps, que prèn com a punt de partida un estil que es coneix com a "música industrial". Una de les característiques de COÀGUL és l'experiència immersiva que implica, buscada a través de sons greus repetitius i de forçar el contacte físic amb el públic.

Amb aquest projecte vaig començar el 2009 fent concerts en espais autogestionats i autoeditant-me els discs, i poc a poc vaig anar tocant en llocs cada cop més institucionals i publicant edicions en múltiples formats i segells discogràfics. La època més àlgida va ser entre el 2013 i el 2015, quan vaig publicar els dos primers LPs i vaig tocar a festivals i a museus. Durant el 2016 vaig continuar tocant a diversos festivals i sales per França i Bèlgica i també per aquí a prop, així com també vaig publicar el tercer LP a través d'un segell d'Àustria.

La música de COÀGUL i els dibuixos de les "revelacions automàtiques" sempre s'han complementat mutuament com si fóssin les dues cares d'una mateixa moneda. Tota la part visual de COÀGUL ha acostumat a estar conformada per "revelacions automàtiques" –en les portades, en les projeccions dels concerts, en els cartells–, de la mateixa manera que gran part de les temàtiques que contenen les "revelacions automàtiques" han estat inspirades o directament transliterades a partir de les lletres de COÀGUL.

Més enllà d'això, entre els dibuixos i la música sempre hi ha hagut una sèrie d'altres pràctiques que potser han passat més desapercebudes, però que sempre han estat integrades i connectades amb totes dues vessants.

La més evident serien les animacions de vídeo que projecto com a rerefons durant els concerts de COÀGUL, que estan fetes a partir d'una successió ràpida de detalls de "revelacions automàtiques" –normalment extretes de l'artwork del disc del qual estigui interpretant cançons en aquell concert– per a buscar un efecte de flaix estroboscòpic que modifiqui la freqüència electromagnètica del cervell de l'espectador fins a submergir-lo en un estat de vigília onírica, semblant al que provoca la coneguda "Dream Machine" de Bryon Gysin i William Burroughs. Algunes d'aquestes animacions han servit posteriorment com a part dels videoclips de COÀGUL, que intento construïr perseguint una formalització audiovisual basada en la coordinació exacta entre els talls de la imatge i els cops rítmics del sò, accentuant així encara més l'efecte hipnòtic que ja buscava amb les projeccions soles.

Per altra banda, el contacte físic amb el públic durant els directes de COÀGUL és a vegades una conseqüència colateral d'algunes de les accions performàtiques que he anat posant en pràctica durant els concerts. La majoria de cançons tenen associada una acció que expressa la mateixa idea que les lletres però traduïda al llenguatge corporal, com per exemple posar-me de quatre potes a bordar com un gos o entortolligar al públic amb el cable del micròfon. Paralelament, entre el 2014 i el 2015 també vaig col·laborar de manera intermitent amb Ex Abrupto, un col·lectiu artístic deslocalitzat en el que hi participava sobretot com a performer en diverses de les seves produccions. Durant el 2016 vaig recopilar i classificar totes les accions que havia realitzat o imaginat –incloent tant les de COÀGUL com les d'Ex Abrupto, així com altres tipus d'accions relacionades amb la sang o amb els "sigils", de les que parlaré més endavant– i per a cada una vaig dibuixar una "revelació automàtica" a mode d'instruccions. Mitjançant aquest traspàs, el contingut de les "revelacions automàtiques" retornava de nou des de la realitat física al paper i viceversa, i per això vaig començar a anomenar-les "revolucions automàtiques": aquest seria el nou terme que faria servir per a referir-me a les meves accions performàtiques. Per a consagrar aquest canvi de paradigma, vaig agafar aquesta recopilació d'instruccions i les vaig publicar en forma de fanzine autoeditat sóta el títol de "Llibret de Revolucions Automàtiques".

Una altra pràctica que ha anat en paral·lel de tot lo anterior és la producció de "sigils", que no són altra cosa que signes geomètrics que serveixen com a contenidors abstractes d'idees o de voluntats. No necessàriament han de tenir un format gràfic, també poden estar fets amb qualsevol altre medi com el sò, la paraula, la fotografia o el moviment. Al principi els feia servir "psicomàgicament" per a fer realitat desitjos cotidians –com per exemple trobar feina o expulsar veïns sorollosos–, però paulatinament em vaig anar interessant més per la seva capacitat traductora des d'un punt de vista purament lingüístic i poètic: el procés irreversible de correspondència pel qual les paraules es transformen en formes gràfiques, que a pesar de ser indesxifrables són conseqüència de les paraules que els han originat i per tant, des d'una perspectiva d'impregnació analògica segueixen albergant les idees que expressaven aquelles paraules. Un dels múltiples mètodes de producció de "sigils" és la utilització de quadrats màgics, que són quadrícules amb números disposats de tal manera que la suma de les seves files, columnes i diagonals resulten en un mateix número constant. La tradició esotèrica occidental –a través de fonts àrabs medievals– ens ha llegat set d'aquests quadrats en correspondència amb cadascun dels set planetes clàssics. La trasposició de lletres a números segons les equivalències simbòliques heretades dels alfabets antics com el sànscrit, l'àrab, el grec o l'hebreu (a=1, b=2...) permeten traduïr paraules a seqüències numèriques que després poden ser traçades sobre aquests quadrats, generant així formes geomètriques que equivalen a les paraules usades. Així, els "sigils" han anat apareixent i barrejant-se amb les "revelacions automàtiques" i amb els discs de COÀGUL.

Hi ha una facultat humana, que no tothom desenvolupa però que tothom poseeix des de la infància, que és la de percebre uns objectes a partir de contemplar altres objectes que no tenen res a veure, exercint la imaginació a partir de la similitud formal. Com quan per exemple mirem els núvols i ens sembla veure-hi animals o altres formes fabuloses. Aquesta és la facultat que Salvador Dalí feia servir per a idear les seves obres, ell li deia "mètode paranoicocrític". Per altra banda, les experiències amb substàncies al·lucinògenes incentiven aquest tipus de percepció imaginativa. Penso que aquesta facultat és clau per entendre un cert procés de correspondència formal que és una de les constants en el meu treball.

Tots els meus treballs són conseqüència d'agafar varios elements de la realitat i superposar-los fent-los coincidir mitjançant correspondències simbòliques, formals o referencials.

->PDF<-